Et presento la teva millor amiga: sati

Us proposem meravellar-nos juntes una vegada més davant de les eines meditatives, cognitives, emocionals, psicològiques..., del Dharma del Buda. Aquesta vegada, centrant-nos en sati, l’atenció. Com tota tradició mil·lenària, el budisme és vastíssim, i hi ha tants racons per descobrir! Per això proposem aprofundir en la comprensió de sati.

Si sou lectores habituals d’aquest blog, sabreu que és un tema que ens interessa especialment. No només perquè l’atenció sigui la qualitat que cultivem de manera central en tots els cursos setmanals que oferim, sinó perquè aquesta predilecció és palesa en els nostres articles. Fins ara, no hem deixat d’insistir a denunciar els usos parcials, interessats o perversos de les tècniques de meditació en calma mental en el nostre context. També n’hem presentat alguns beneficis; hem recollit algunes tècniques per cultivar l’atenció; hem tractat la seva aliança amb la relaxació i amb la introspecció vigilant... En definitiva, és evident que ens interessa.

Així que hi tornem una vegada més, per aprendre de veus expertes que l’han estudiada, que n’han escrit i, sobretot, que l’han cultivada en el seu dia a dia amb extrema cura i confiança. I ara comparteixen amb nosaltres els fruits d’aquesta convivència íntima. Recollim les reflexions i l’estudi del cànon budista d’Analayo, expert en budisme primigeni i monjo, d’origen alemany; Alan Wallace, escriptor expert en meditació samatha, practicant vajrayana, laic estatunidenc; i Bernat Font, expert en el cànon pali, traductor, portaveu del budisme secular, practicant laic català.

QUÈ ÉS SATI

Seria meravellós tenir una única, clara i distinta definició del que és sati. No obstant això, tenint en compte que el budisme és una tradició d’una envergadura temporal i geogràfica comparable a tota la filosofia occidental des dels grecs fins a l’actualitat, entendrem que no sigui el cas: hi ha diverses comprensions de l’atenció plena. Tot i així, intentarem presentar-la de manera general.

Una observació constant és que sati té a veure amb la memòria. Així ho explica Buddhaghosa, un destacat mestre theravada, que afirma: “Per mitjà d’ella recorden, o ella mateixa recorda, o simplement és recordar: així és l’atenció plena”. Aquesta definició requereix una aclariment. Qualsevol que hagi intentat cultivar sati, s’haurà adonat que una de les distraccions més comunes són les memòries, els records. Com es pot resoldre aquesta paradoxa? De la manera següent: Analayo explica que l’atenció s’assembla a l’actitud que tindríem si haguéssim de registrar informació d’una xerrada que estem escoltant i en la qual no podem prendre apunts. Aquest tipus d’escolta i d’alerta permet retenir i, més tard, recordar l’experiència. Aquesta és la relació que Analayo estableix entre la memòria i l’atenció.

Una altra característica important és que sati s’ha d’establir. És a dir, no és una qualitat que estigui automàticament present en la nostra experiència. El flux de consciència sempre hi és, però això no significa que l’atenció l’acompanyi.

A més, sati es caracteritza per la receptivitat. Analayo il·lustra aquest aspecte amb una metàfora constant: la d’entendre l’atenció com una bona amiga.

Des que ens despertem al matí, la nostra bona amiga sati ja pot ser allà, com si ens estigués esperant. Està preparada per acompanyar-nos durant la resta del dia, animant-nos a mantenir-nos receptives i obertes, suaus i comprensives. Mai no s’enfada quan, per casualitat, ens oblidem d’ella. Tan aviat com la recordem, torna a ser allà amb nosaltres.

La gràcia de pensar l’atenció en aquests termes és que la manera d’establir-la no serà forçada, no tindrà res a veure amb una hiperconcentració tensa. Més aviat, la seva presència té gust d’“una receptivitat oberta i una suau alerta del que estigui passant”. Per això mestres com Jigme Khyentse Rinpoche, quan introdueixen les persones a la meditació en atenció plena, insisteixen que aquesta pràctica consisteix a aprendre a “estar còmode en la pròpia pell”.

Un altre aclariment necessari és que l’atenció és compatible amb l’ús de conceptes. De fet, el seu cultiu requereix cert coneixement; és a dir, no s’esgota en la capacitat de presència. Recuperem una definició clàssica de l’atenció, la que el monjo Nagasena va compartir amb el rei Milinda en un diàleg molt conegut:

L’atenció plena, quan sorgeix, porta a la ment tendències sanes i insanes, amb defectes i sense defectes, inferiors i refinades, fosques i pures, juntament amb les seves contraparts. L’atenció plena, quan sorgeix, segueix els camins de les tendències beneficioses i no beneficioses: aquestes tendències són beneficioses, aquestes no beneficioses; aquestes tendències són útils, aquestes no útils. Així, qui practica ioga rebutja les tendències no beneficioses i cultiva les tendències beneficioses.

Recolzant-se en aquesta cita, Alan Wallace fa èmfasi una vegada més en el context ètic i filosòfic de la pràctica de la meditació, que requereix discerniment sobre què és saludable i què és nociu. Aquesta “comprensió clara” és l’aliada principal de sati: sampajañña. Encara que, com diu Analayo, no hem de confondre practicar amb fer digressions intel·lectuals sobre la pràctica, una meditació fèrtil requereix instruccions, pensaments sobre què és beneficiós i indicacions sobre com mesurar el progrés.

LA SEVA COMPANYA PRIVILEGIADA: LA INTROSPECCIÓ

Aquesta aliada cognitiva de la presència rep diferents noms: “comprensió clara”, “introspecció” o fins i tot “consciència situacional”. Què necessitem saber sobre la introspecció?

La introspecció és una facultat reflexiva. En comparació amb l’atenció, que pot dirigir-se a objectes molt diferents, des d’una galàxia llunyana fins a un pessigolleig a la gola, la introspecció atén allò amb què m’identifico de manera immediata: la meva ment i el meu cos. Wallace afegeix que la introspecció és “una expressió de la intel·ligència”; és a dir, discerneix: monitoritza les nostres accions de cos, paraula i ment i les avalua. En la pràctica de meditació necessitem aquesta habilitat que identifica els desviaments de l’objecte d’atenció i recorre als antídots adequats per respondre-hi. Però aquesta mateixa capacitat ens acompanya al llarg del dia a dia, en consideracions com: té sentit dir això o no dir-ho?, ara és un bon moment per introduir aquesta qüestió, o millor buscar-ne un altre?, estic exagerant la situació amb aquest relat o és fidedigne? En definitiva: això que trobo en la meva experiència, és beneficiós o nociu?

El Bernat Font retroba el mateix èmfasi en l’aliança entre l’atenció i la introspecció en la presentació més antiga del camí budista. A la seva primera ensenyança, en presentar el camí de vuit branques –erròniament traduït com a “camí òctuple”, però més conegut amb aquesta expressió–, el Buda explica els àmbits que s’han d’observar per a la pràctica, que inclouen la visió, la intenció, la paraula, l’acció, el mode de vida, l’esforç, l’atenció i el recolliment. Sota una interpretació lineal, sati va precedida per l’esforç correcte i la segueix el samadhi: “recolliment”, “unificació mental” o “estabilitat”. L’esforç correcte consisteix a orientar les nostres energies cap a allò que ens convé a nosaltres i a les altres, i, per tant, deixar de promoure estats o accions perjudicials. Aquest discerniment emmarca la pràctica de sati, que és possible gràcies al cultiu d’un esforç savi. I, a través de l’atenció, accedim al samadhi, un estat d’unificació de la ment caracteritzat per la manca de reactivitat, totalment sa. Seria impossible desembocar-hi amb un focus atencional neutre, que acollís i donés espai de la mateixa manera tant a l’arrogància com a la tendresa.

ATENCIÓ AL SERVEI DE LA COMPRENSIÓ

Aquesta estreta col·laboració entre l’atenció i el discerniment és una de les marques d’aquesta tradició contemplativa. Wallace explica que la pràctica de l’atenció i d’estats molt elevats de concentració (samadhi) era molt habitual en els temps del Buda. Les pràctiques ascètiques, la retirada de la vida laboral i familiar per dedicar-se únicament a la contemplació, l’elecció de ser un iogui errant, no era excepcional. El Buda es va beneficiar d’aquesta cultura, però no es va conformar amb la màxima sofisticació de l’atenció, amb simplement assolir absorcions meditatives estables, sense afliccions ni distraccions. Va voler anar més enllà.

Amb una ment refinada, equànime i lleugera, es va dedicar a investigar l’experiència, i d’aquesta manera va generar meditacions dissenyades per veure a través dels nostres enganys: vipassana o visió penetrant. La seva contribució a aquesta rica cultura contemplativa va ser assenyalar que la unió entre l’atenció i la comprensió, entre samatha i vipassana, era la fórmula per alliberar-se de manera definitiva de la reactivitat, el conflicte i l’esclavitud als nostres patrons habituals. Per fer-ho, sati és imprescindible: permet tallar les constants projeccions, passades i futures, que contaminen la nostra percepció. Sati permet interrompre aquestes associacions i introduir filtres que ens apropin a com funcionen les coses: per exemple, que la nostra percepció accedeixi a la realitat a través de les lents de la transitorietat, la vulnerabilitat, la interdependència o l’absència d’essències.

COMPRENDRE I VIURE BÉ

Per aquestes raons, l’atenció, portada fins al seu màxim esplendor, no és definitivament alliberadora. Alhora, és innegable que aplana increïblement el camí. Per poder comprendre les causes del malestar i les maneres de respondre-hi, és necessari comptar amb capacitat de recolliment i amb certa comoditat en la pròpia pell. Sati és aquesta àncora que ens serveix de refugi passi el que passi.

Així ho il·lustra un dels símils que ens acosta Analayo, que descriu sis animals que estan tots lligats entre ells, i estiren amb força en direccions oposades. El més fort desplaça els altres, fins que es cansa i un altre el substitueix. Aquestes serien les sis portes dels sentits, els estímuls més estridents dels quals capturen la nostra atenció. Sati en l’experiència present seria un pal fermament clavat a terra, on estan lligats els animals. Tard o d’hora, es cansaran d’estirar i jauran plàcidament a terra al voltant del pal.

Una altra imatge interessant és la que compara la nostra ment reactiva amb un foc que s’encén ràpidament amb fusta seca; amb aigua que es vessa sense obstacles en un recipient buit; o amb una pedra que, en llançar-se, penetra en un munt d’argila humida. En canvi, a través del cultiu de sati, la reactivitat no troba les portes obertes. Fa de la nostra ment fusta humida que no s’encén; un recipient ple que no conté més líquid, o una porta sòlida contra la qual rebota una pilota sense el mínim tremolor.

La capacitat de no estar a mercè del contacte més acolorit o impactant, de deixar enrere una relació ansiosa amb els estímuls, proveeix una autoestima que ens assossega. I no té res a veure amb la fantasia de poder controlar-ho tot. Passi el que passi, sati ens estarà esperant, com una bona amiga: pacient i sense rancor, disposada a acompanyar-nos per descobrir el millor que podem acollir.

Bibliografia:

• Alan Wallace (2011). Minding Closely: The Four Applications of Mindfulness. Shambhala Publications.

• Analayo (2018), Satipaṭṭhāna Meditation: A Practice Guide. Windhorse Publications.

• Bernat Font (2020), curso “Formas de estar presente. Los cuatro satipatthana”. Casa Virupa.