top of page

Deixar que l'aire ens respiri: el misteri de la relaxació en el desenvolupament espiritual

Recordo perfectament la primera instrucció que vaig rebre respecte a la necessitat de relaxar-se abans d'emprendre, pensar, abordar qualsevol cosa que valgués l'esforç. Pocs mesos després de topar-me amb el budisme, un dia, de forma desordenada i abstracta, vaig sotmetre a una incessant allau de preguntes crítiques a aquesta tradició, comparant-lo amb les preocupacions de la filosofia occidental contemporània i, sobretot, enfrontant-lo amb les exigències socials d'un món trencat. I, en acabar, vaig retar el practicant budista més honest que he conegut fins ara amb un ansiós “¿I, aleshores, què? ¿Què proposa, el budisme?”. I ell, amb un somriure lleugerament burleta, davant la tanca de casa seva i just abans de deixar-me pas, em va dir: “Aleshores, relaxa't.”


Aquest mateix budista s'acabaria convertint amb el temps en el meu mestre espiritual. Però aquella vegada no vaig considerar que això fos un consell, ni una instrucció, ni tan sols una bona idea. Per descomptat, la resposta no em va satisfer. Com podria satisfer una ment altiva, embolicada en els seus propis arguments, excitada pel repte de la discussió? Justament, m'havia donat l'antídot per a aquest problema, encara que jo no ho concebia com a tal, així que vaig trigar encara un temps a adonar-me que això era una instrucció de pràctica. I molt útil.


L'agitació no és una particularitat exclusiva de la meva ment. Malauradament, aquest no és mal de pocs. Tant és així que no cal ni consolar-nos, ja que el problema ens passa desapercebut. Un dels escenaris més segurs perquè aquesta revelació es doni és el coixí de meditació.


Que la nostra nòvia mediti, que el mindfulness completi l'atractiu del nostre personatge social lleugerament alternatiu, que l'ansietat que ens provoca el “jefe” ens condemni a l'insomni…, qualsevol motiu és vàlid per impulsar-nos a començar a meditar, perquè finalment entrarem en contacte amb la nostra ment i, així, ens podrem adonar de la necessitat de relaxar-nos. Vegem què ens explica Allan Wallace, practicant consolidat en calma mental, estudiós i divulgador de la tècnica de shamatha (calma mental o mindfulness) respecte a l'exercici de relaxar-se.


meditacion meditación budismo mindfulness tavertet retiros espiritual

La relaxació com a prerequisit de…


¿Vols ser més lúcida? Relaxa't! Això ens explica Wallace, que ens presenta i fa directament accessibles les ensenyances de practicants clàssics de samatha, referents del budisme tibetà, com ho és Kamalashila. Per donar algunes pinzellades, ens explica que la primera qualitat d'una ment lúcida és, justament, que estigui relaxada. És sobre aquesta base que podem desenvolupar estabilitat i, finalment, una comprensió penetrant.


Per posar èmfasi en aquest fonament, Wallace insisteix en diferents publicacions que la meditació, l'eina paradigmàtica per guanyar lucidesa en qualsevol àmbit de la nostra vida, pretén madurar una “concentració relaxada”. “Concentració relaxada”: un autèntic misteri, si no una paradoxa, per a la majoria de nosaltres, que, o bé arrufarem les celles, o bé estem ociosament distretes. Sobretot, hem de descartar un estat tens així que, per contrast, explica:


“Aunque en la práctica de samatha estamos desarrollando concentración, no se logra por la fuerza sino mediante una profunda relajación. No es la estresante ni finalmente agotadora concentración de un piloto de combate, quién, después de horas de maniobras extremadamente complejas, hábiles y exigentes, necesita al menos veinticuatro horas de descanso para recuperarse.”


Wallace insisteix que el que estem buscant és una concentració que no sigui “forçada, tensa o dirigida, sinó que permeti que la consciència descansi en el camp de les sensacions tàctils, en el ritme de la inspiració i l'espiració”. Evidentment, la relaxació consisteix a descansar en el present i per això utilitzem el seu millor suport: el cos. En aquest cas, l'èmfasi no el posarem en les tècniques concretes per relaxar-nos - que no reproduirem - sinó en entendre millor la missió que persegueixen: el gest de descansar.



Una lliçó fascinant: l'esforç de no esforçar-se


Crec que a totes les que ens esmerem a calmar la nostra ment diàriament ens pot semblar sorprenent que Allan Wallace relacioni la ment discursiva justament amb un esforç: l'esforç de rememorar, imaginar, propulsar-se cap a una altra banda, i distreure's. ¿Distreure's com a esforç? És, fins a cert punt, contraintuïtiu, ja que normalment sentim que la ment es veu passivament arrossegada pel discurs, les emocions, els desitjos i demés. Però aquest angle ens pot ser molt útil per abraçar la meditació i la seva gran aliada, la relaxació, de manera més amable, destacant l'oportunitat de descans que ens brinda, entenent-la, en paraules de Wallace, com “un gest d'alleujament i alliberament. ”


D’aquí traiem la primera gran lliçó que fem com a practicants de la relaxació: la de l'esforç de no esforçar-nos o, millor, de no posar res en marxa. I així ens veiem obligades a revalorar un dels conceptes, maneres d'estar i de ser, més menystingudes en la nostra cultura: la passivitat.


En aquest sentit, recordo una instrucció molt útil en el context d'un retir. Enmig de diverses sessions de meditació en calma mental seguides, el Lama Norbu, mestre resident de Casa Virupa, ens va indicar que deixéssim que l'aire “ens respirés”, sent testimonis d'un procés que no havíem de promoure activament sinó senzillament observar. Wallace ens ofereix la mateixa instrucció formulada de forma lleugerament diferent: “No succions l'aire, relaxa't en inspirar, observa'l de forma passiva, com si el cos “fos respirat”.”. Aquestes directrius pràctiques remen cap a la mateixa direcció: convidar la practicant en qüestió a descansar passivament en l'experiència, a prendre com a disciplina el fet de deixar de controlar, dirigir, manipular o forçar el que sigui que estigui passant.


La reconciliació amb una actitud passiva té molta profunditat. D'una banda, no és difícil entreveure els beneficis de deixar de condicionar el nostre benestar i tranquil·litat al gest de controlar, dominar, posseir i confrontar l'experiència, les emocions i les persones que ens trobem. Però, d'altra banda, aquest descans aparent comporta els seus propis desafiaments. Fent-se ressò d’això, Wallace es pregunta:


“¿podemos prestar mucha atención a algo sin sentir la necesidad casi irreprimible de controlarlo? ¿Está esto relacionado con nuestra necesidad de controlar otras áreas de nuestra vida?”


Com no podria ser d’una altra manera, la meditació ens fa de mirall d'una dinàmica mental molt habitual, una activitat malentesa que bloqueja la nostra capacitat de relaxar-nos bombardejant-nos amb projeccions, pensaments, emocions a perseguir o evitar i, en qualsevol cas, a controlar. Aquesta actitud mental tan arrelada fins i tot pot relacionar-se amb la nostra capacitat o obstacles envers una veritable benevolència: el sincer interès per alguna cosa o algú sense empresonar-la. Però, deixant de banda aquesta reflexió, aquesta ànsia de control va de la mà d'una altra gran tendència especialment comuna en els nostres temps de velocitat i instantaneïtat: la impaciència davant dels fruits o l'exigència de resultats immediats de cadascuna de les nostres “inversions”. Aquesta dinàmica ens encega davant els processos i temps de tot el que ha de madurar, de tots els aprenentatges profunds que realment ens poden transformar i portar alegria i serenitat a llarg termini, perquè ens fa analfabetes davant de tot el que requereix paciència, tendresa, constància i cura. I la nostra ment està entre aquestes coses.




Evident, però no tant: un punt de partida


Fins ara hem parlat de fer espai a una certa reconciliació, descans, a generar la sensació que s'està bé on s'està, sense necessitat d'estar forçant l'entorn, acumulant experiències o perseguint fites. Però aquest missatge requereix algun aclariment.


Recuperaré l'advertència que el Lama Norbu feia a les estudiants d'un grup d'estudis. Gaudint dels versos de l'obra més coneguda del mestre indi Shantideva, ens vam topar amb unes estrofes en les quals s’emfatitza la virtut de la paciència, que reuneix - i excedeix - molt del que hem estat comentant. La relaxació consisteix a sostenir el nostre estat mental sense voler canviar res sinó donar-nos un respir, poder trobar un punt de refugi i de descans en la nostra experiència física present, gaudir de la consciència de la relaxació deliberada que refresca el nostre cos i la nostra ment. La paciència rebla el clau sostenint les adversitats i complicacions tant de la nostra situació com del nostre estat intern sense reaccionar; per tant, amb una disciplinada passivitat. Tot i això, el Lama Norbu ens advertia que aquest gest s'aplica quan ja estem compromeses amb el camí espiritual, quan hem reconegut honestament aquells hàbits que volem canviar per beneficiar-nos a nosaltres i a les altres i quan, per descomptat, hem tingut prou coratge per escollir condicions externes – treball, amistats, etc – que ens permetin aprofundir en la nostra pràctica de transformació. És sobre aquest coratge i determinació que recorrem a la virtut de la paciència, perquè per molt compromeses que estiguem amb la pràctica, els canvis no es produiran d'un dia per un altre i, per no frustrar-nos, necessitem observar, passiva i confiadament, els processos que anem travessant. Si, equivocadament, invoquem aquest compromís amb la passivitat, el descans i l'acontentament abans d'hora, podem caure en acomodar-nos en les dinàmiques de sempre: les friccions amb la parella que fan que anem menys del que voldríem al nostre centre de Dharma; la incomoditat de la incoherència de les teves prioritats i les teves aspiracions…, sense canviar res. Per descomptat, tot això ens ha d'incomodar, ens ha de despertar! I, un cop hàgim posat alguna cosa en marxa, hàgim plantat i cultivat un camp, aleshores té tot el sentit del món acompanyar aquest creixement amb una actitud relaxada i constant.


Per tant, totes aquestes recomanacions es poden fer tranquil·lament a qui ja està compromesa amb un camí de desenvolupament espiritual o personal; és a dir, a algú que ja sap que hi ha alguna cosa interna que no funciona i que ha decidit posar fil a l'agulla. Però per posar remei al nostre aferrament, la nostra irritació, la nostra indiferència…, el primer antídot passa per deixar de problematitzar més i més, deixar d'enredar-nos amb els nostres hàbits mentals: hem de relaxar-nos, tornar al cos, i simplificar l’experiència.


La relaxació és, en definitiva, un punt de partida; no és gens un punt d'arribada. Això pot tranquil·litzar les que siguin ambicioses respecte al camí espiritual o, sense anar més lluny, a qualsevol amb dos dits de front que no caigui en la ingenuïtat de creure que espirant profundament s'esvaeix tota la nostra poca traça, tota la nostra avarícia, tota la nostra gelosia o tota la nostra amnèsia de la mort. Perquè, siguem realistes: ¿quin servei volem fer, quina marca de l'existència pretenem comprendre, quina transformació integral aspirem a assolir, amb una ment abarrotada, divagant i ansiosa? Relaxar-se es converteix en la primera de les disciplines, en la més assenyada de les apostes, que desembarassa el camp de la nostra ment perquè hi puguem treballar i recollir els seus fruits.



Bibliografia consultada:


  • Wallace, Alan (2018). Los cuatro pensamientos inconmensurables. Prácticas para abrir el corazón. Editorial Eleftheria. Sitges.

  • Wallace, Alan (2018). Soñar que estás despierto. El sueño lúcido y el yoga tibetano de los sueños para la visión y la transformación. Ediciones Dharma. Alicante.



44 views0 comments

Commentaires


bottom of page