Ja ho dèiem fa poc: la compassió budista no és una noció fàcil, i encara és més difícil si no podem esquivar aquesta pregunta amb descripcions en negatiu. I, en cert sentit, hi ha dimensions de la compassió budista que no es poden explicar, perquè no són conceptuals. Però, per evitar escapar-nos, provarem tres aproximacions a aquest estat de ment central per al budisme.
És la culminació de la saviesa
És cert que la compassió és central per al budisme, però aquesta frase queda curta per a una branca d’aquesta tradició amb un cor on batega ininterrompudament karuna: el mahayana. Per a les practicants del gran vehicle o camí ample (maha-yana), la compassió és la millor expressió d’haver comprès tot el que s’havia d’entendre: és a dir, que una s’ha alliberat de la il·lusió d’un jo separat de la resta d’éssers. Aquest despertar cognitiu s’expressa emocionalment, èticament i conductualment com a compassió, com a desig d’erradicar el patiment allà on sigui. Què més dóna si és teu o meu, si no existim de manera separada, si som interdependents?
Potser en un altre article abordarem la ingent tasca d’aclarir què és i què no és la saviesa en el budisme. Però, per als nostres propòsits d’ara mateix, només podem insistir en això: la comprensió i la saviesa, en el budisme, van de la mà. Són tan properes que es podria dir que són dues cares de la mateixa moneda, dues dimensions d’una mateixa ment lliure d’engany i afliccions. Trungpa Rinpoche descriu amb molta bellesa i claredat aquesta complicitat entre intel·ligència i compassió:
Una analogia habitual en la tradició budista compara la veritable compassió amb un peix i la prajna (saviesa) amb l’aigua. És a dir, l’intel·lecte i la compassió depenen l’un de l’altre, però cadascun té la seva pròpia vida i funció. [...] Sense intel·ligència i habilitat, la compassió pot degenerar en una forma maldestra de caritat. Per exemple, si donem menjar a algú que té molta gana, alleujarem temporalment la seva necessitat, però la gana tornarà cada dia. Si continuem alimentant aquesta persona constantment, aprendrà que sempre pot obtenir menjar de nosaltres quan el necessiti. Arribats a aquest punt, hem convertit aquesta persona en una mena de medusa, incapaç d’explorar com aconseguir aliment per si mateixa. [...] Hi ha un criteri de prioritats per decidir quines situacions requereixen una acció immediata i quines poden esperar. Aquest tipus de compassió es podria anomenar amor o afecte intel·ligent. Sabem com expressar el nostre afecte d’una manera que no debiliti la persona, sinó que l’ajudi a desenvolupar-se. S’assembla més a una dansa que a una abraçada. (Trungpa 1991)
És la superació de l’egocentrisme
En sentit contrari a la nostra explicació anterior, l’expressió emocional, ètica i conductual de la ignorància és l’egocentrisme. En viure’ns com a entitats separades, busquem el nostre benestar individual desvinculant-nos de la resta. O, més ben dit, apropant-nos i intentant conquerir, posseir i fixar allò que ens sembla agradable, valuós o familiar, i allunyant-nos, protegint-nos o destruint allò que ens sembla desagradable, amenaçador o molest. Quan aquesta manera tan maldestra de viure es debilita, la veritable compassió és possible. No es tracta d’alliberar l’altra persona del seu malestar perquè ens resulta massa incòmode, per deixar de patir nosaltres, o per ser “bones persones” o heroïnes. El patiment, com dèiem abans, no és ni teu ni meu: no és personal. Frank Ostaseski diu que “Aquest patiment passa a través de mi d’una manera única, però no és només meu. Ha estat aquí des del principi dels temps” (a Fernández: 2019).
En realitat, el patiment és el que ens connecta amb tota forma de vida sintent, i la compassió —el desig amorós i valent d’atendre’l, d’alleujar-lo i de transformar-lo— segella aquesta condició comuna que no entén de fronteres. Mentre l’egocentrisme s’obstina a dibuixar límits, la compassió els travessa tots amb una riquesa, plenitud i generositat que deixarien bocabadats els superhomes i les ànimes fortes amb què somiava Nietzsche (Salellas: 2023).
És la manera més natural i lògica de respondre al patiment
Tot i el caràcter extraordinari que envolta la compassió tal i com l’hem descrita, no deixa de ser la forma més raonable de respondre al patiment, tant propi com aliè. El que hauria d’estranyar-nos és aquesta obsessió per enganyar-nos, aquesta persistència a dividir el món entre el que sí i el que no, el que em pertany i el que em molesta, el que vull defensar i el que em vull treure de sobre. Per automàtic que sigui el gest, la força de l’hàbit no fa que l’egocentrisme i la separació entre jo i l’altre siguin més raonables. Hi són i cal gestionar-los, però reconforta pensar que, en última instància, el més assenyat és voler alleujar el patiment allà on sigui. Qui pot, tenint dos dits de front, defensar que el seu patiment o el dels seus éssers estimats és més important que el dels altres? I, en qualsevol cas, per què voldríem perpetuar aquest embolic en què ja estem atrapades?
És molt més alliberador deixar que la claredat i l’amabilitat simplifiquin la nostra situació i ens orientin. Ens pot ajudar parar atenció a aquelles persones que ja fa temps que s’han sotmès a aquesta pràctica tan sanadora, i que ens diuen que “la veritable compassió consisteix a fer el que cal fer simplement perquè és el més natural i ordinari, com quan allises el teu coixí abans d’anar a dormir” (Halifax a Fernández: 2019), o que la compassió és tan natural com el gest de la mà esquerra de curar la mà dreta si es talla (Hanh: 2003). De la mateixa manera, si algú pateix, acudeixes a ajudar-lo. Però sense que la precipitació et distregui: posant el millor de tu en aquesta ajuda, el teu cor i la teva intel·ligència.
Bibliografia:
Beres, D. (2013). Idiota Compassion and Mindfulness. Arc.net. Recuperado el 29 de enero de 2025, de https://arc.net/l/quote/takgnzdp.
Fernández S. (2019). La presencia compasiva al final de la vida. En XXXVIII Cursos de Verano de la UPV/EHU. Los derechos de las personas al final de la vida.
Hanh, T. N. (2003, septiembre 10). Thich Nhat Hanh address to US Congress, September 10, 2003. Plum Village. Recuperado el 29 de enero de 2025, de https://plumvillage.org/about/thich-nhat-hanh/letters/thich-nhat-hanh-address-to-us-congress-september-10-2003#:~:text=Thich%20Nhat%20Hanh%20address%20to%20US%20Congress%2C%20September%2010%2C%202003.
Salellas, A. C. (2023). Nietzsche, Buda y la compasión. Buddhistdoor en Español. Recuperado el 29 de enero de 2025, de https://espanol.buddhistdoor.net/nietzsche-buda-y-la-compasion/.
Trungpa, C. (1991). The heart of the Buddha: Entering the Tibetan Buddhist path. Shambhala.
Comments