La compassió budista no és una idea fàcil. Es tracta d’una d’aquelles nocions controvertides que arrosseguen malentesos històrics i que fan servir termes carregats de connotacions religioses i culturals d’una tradició que no té res a veure amb les terres que van presenciar el naixement del budisme. Amb tot això en ment, val més apropar-se a la compassió budista amb extrema cautela. Ho farem parlant primer del que no és.
No és autosacrifici ni compassió ximple
Com diu Chögyam Trungpa Rinpoche, sovint pensem que algú compassiu és una persona agradable, gentil, moderada i, en definitiva, complaent. Parafrasejant Rinpoche, seria algú disposat a perdonar-nos tots els errors i a oferir-nos consol (Trungpa: 1991).
Com aclareix una de les persones que millor va comprendre les ensenyances d’aquest mestre imprevisible, la seva deixebla Pema Chödrön, aquesta idea de la compassió és molt limitada i fins i tot pot ser perillosa. Podria arribar a ser una “compassió ximple” o “compassió idiota”, com l’anomenava el seu mestre, la nostra “tendència general a donar a la gent allò que vol perquè no suportem veure-la patir” (Chödrön a Beres: 2013). En el fons, la motivació d’aquesta actitud complaent és terriblement egoista: ens importa més deixar de sentir-nos incòmodes davant el patiment de les altres que no pas atendre realment les causes del seu malestar i veure les seves necessitats reals. I el gest acaba sent una fugida de la incomoditat.
A més, l’estètica ingènua d’algú bo i compassiu implica que aquesta persona mai no ens contradirà ni ens posarà límits. En la pràctica, això pot ser un flac favor per als altres i pot desgastar-nos fins al punt que no puguem ser d’ajuda per a ningú. Com diu Silvia Fernández, la compassió “pot implicar dir un no rotund i posar uns límits molt clars. [...] Implica tenir la claredat de determinar quina acció pot reduir la major quantitat de patiment, al major nombre de persones (inclòs un mateix), a llarg termini” (Fernández: 2019).
Així doncs, tinguem-ho clar: la compassió budista no té res a veure amb el bonisme ni amb l’autosacrifici. I no opta per prioritzar una evitació a curt termini de la incomoditat que perpetuï un patiment profund (Beres: 2013).
No és distrès empàtic
Tampoc es tracta d’aquella “compassió dels febles” que Nietzsche detestava (Salellas: 2023), un cúmul d’emocions tristes i desempoderadores que xuclen l’energia de l’esperit i el deixen lànguid, arrossegat per la tristesa cap a nosaltres mateixes i davant el sofriment aliè. La veritable compassió no consisteix a carregar emocionalment amb el patiment d’altres, sinó a tenir la intenció genuïna d’alleujar-lo, cosa que requereix equilibri emocional i claredat. L’empatia és imprescindible perquè ens permet sentir el sofriment de l’altre com a propi, però la compassió implica entendre i sentir el que viu una altra persona sense perdre tota perspectiva. Quan empatitzem en excés, ens desconnectem del nostre centre emocional i caiem en un estat de distrès empàtic, cosa que pot portar a un esgotament emocional o “fatiga d’empatia” – la mal anomenada “compassion fatigue”. La compassió, en canvi, activa zones cerebrals relacionades amb el benestar i és sostenible sense portar-nos a l’esgotament (Fernández: 2019). La compassió budista, doncs, ens permet ajudar sense perdre’ns.
No és llàstima
Si el distrès empàtic peca de sobreidentificació amb la persona que pateix, la llàstima es passa de distància. En la llàstima hi ha una relació desigual entre qui ajuda i qui és ajudat: jo, que estic per sobre, sento llàstima o pena per tu, pobreta, que estàs per sota. No cal afegir gaire més: ningú vol ser el receptacle de la llàstima de les altres, però molt sovint ens sosté la seva càlida compassió.
En la compassió, no hi ha ni fusió ni allunyament: l’altra persona comprèn el nostre sofriment, hi empatitza i reconeix el nostre estat perquè sap que en qualsevol moment pot ser el seu. Alhora, el seu estat, momentàniament més serè, li permet no ofegar-se en el nostre desconsol i aportar-nos la claredat i la fortalesa que ens falten: té millors idees, veu solucions i llum allà on nosaltres només veiem foscor. Això sí que és ajudar de veritat. Però d’això ja en parlarem més endavant.
Bibliografia:
Beres, D. (2013). Idiota Compassion and Mindfulness. Arc.net. Recuperado el 29 de enero de 2025, de https://arc.net/l/quote/takgnzdp.
Fernández S. (2019). La presencia compasiva al final de la vida. En XXXVIII Cursos de Verano de la UPV/EHU. Los derechos de las personas al final de la vida.
Salellas, A. C. (2023). Nietzsche, Buda y la compasión. Buddhistdoor en Español. Recuperado el 29 de enero de 2025, de https://espanol.buddhistdoor.net/nietzsche-buda-y-la-compasion/.
Trungpa, C. (1991). The heart of the Buddha: Entering the Tibetan Buddhist path. Shambhala.
Comments