Vivim en un context de creixent empobriment de la nostra atenció i la nostra memòria.
La plasticitat cerebral és la capacitat del nostre cervell de canviar, tant de manera provisional com estructural. No és exclusiva de la infància, sinó que es prolonga al llarg de tota la vida. Un exemple cèlebre és el dels taxistes de Londres i el seu hipocamp extraordinàriament desenvolupat a causa de la necessitat de memoritzar tots les carrers de la ciutat i les rutes entre ells. Aquest fenomen mostra que podem modificar el nostre cervell, per bé o per mal.
La neurocientífica Beatriz Fagundo ens convida a ser conscients de les ombres d’aquesta mal·leabilitat cerebral a la llum del nostre context. Indica que, sens dubte, la tecnologia ens facilita la vida, però també deleguem en ella funcions que podríem realitzar per nosaltres mateixes. La immediatesa amb què trobem informació sense esforç—buscant al telèfon en lloc de recordar-ho—ens desentrena i debilita els circuits neuronals de memòria. A més, no hem guanyat en atenció: el temps que dediquem a un estímul és cada vegada menor. El GPS, per exemple, afecta no només la nostra memòria espacial, sinó també la nostra atenció. Quan ens orientem sense assistència, hem de fixar-nos en punts de referència, exercitant l'atenció selectiva i retenint informació clau. Sense aquest entrenament, aquestes habilitats es debiliten.
Tot i que és possible recuperar-les, resulta més difícil per a les generacions que mai han hagut de practicar-les. Per als adolescents i nens que han crescut amb la tecnologia a tot arreu, el resultat és una pèrdua de facultats mentals que abans es donaven per descomptat. I, malauradament, com diu Fagundo, el context no promou que es reforcin altres habilitats crucials. És a dir, TikTok no requereix exercitar el pensament crític, prendre decisions transcendents o planificar a llarg termini. I el cervell dels més joves entén que aquestes habilitats no són necessàries. Així que es deixa "l'empresa sense director general, en mans del becari sense supervisió" (Fagundo, 2025).
La ment es pot entrenar, i la meditació és una de les tècniques més efectives per fer-ho.
Alan Wallace, especialista en budisme tibetà i investigador de les trobades entre meditació i ciència, coincideix en diagnosticar que, en la nostra societat, predomina una cultura d'estimulació constant i d'acció incessant. Això ens ha empès a una incapacitat generalitzada per estar en quietud. El multitasking s'ha convertit en la norma, en l'única manera de viure per a moltes, la qual cosa ha resultat en un augment de dèficits d'atenció que es tracten amb fàrmacs en lloc d'abordar les seves causes subjacents.
L'atenció no es limita a centrar-se en el que ens resulta entretingut o estimulant, sinó que implica cultivar una presència plena i equilibrada. Tot i que totes les tradicions contemplatives subratllen la importància d'aprendre a concentrar-se i mantenir-se enfocada, el budisme és especialment ric en aquest sentit, i una de les seves eines clau és samatha.
La pràctica de samatha o meditació en calma mental no només ens ensenya a estar presents, sinó també a reconèixer quan la ment està agitada o laxa, cultivant així tant l'atenció com la introspecció o autoconeixement. Aquest procés de refinament de la ment la fa més flexible, mal·leable i útil. A més, com que la ment és un fenomen encarnat, a mesura que la ment canvia, també ho fa el cos. Wallace explica que, quan una persona s'exposa a la pràctica de meditació de manera intensiva, experimenta una major flexibilitat i claredat mental que comporten no només beneficis psicològics evidents, sinó també un efecte curatiu a nivell fisiològic.
3. L'atenció no és neutra: la nostra intenció, valors i discursos determinaran els fruits de la nostra pràctica meditativa.
Aprofitant la riquesa de la tradició meditativa del budisme, Thanissaro Bhikkhu, monjo nord-americà i escriptor, desmenteix algunes preconcepcions respecte a la meditació. Sovint, sentim a dir que meditar consisteix en desempallegar-nos dels judicis i les idees, i deixar la ment en blanc, en un estat de pura presència. Doncs bé, davant d'això, Thanissaro respon que:
El Buda mai va utilitzar la paraula "atenció nua" en les seves instruccions de meditació. Això es deu al fet que va comprendre que l'atenció mai es dona de manera nua, pura o incondicionada. Sempre està tenyida per visions i percepcions —les etiquetes que tendeixes a donar als esdeveniments— i per intencions: la teva elecció d'a què parar atenció i el teu propòsit d'estar atent (Bhikkhu, 2010).
Per això, hem de tenir en compte les condicions que donem al nostre cultiu de l'atenció. Perquè l'atenció sigui veritablement sanadora i condueixi a posar fi al patiment i l'estrès, ha d’estar acompanyada, com insisteix Lama Ngawang Norbu, d'un marc ètic i filosòfic. És a dir, una reflexió sobre els efectes dels nostres hàbits i accions en una mateixa i en les altres, i un esforç per comprendre la realitat i per explicitar els nostres propòsits vitals. No tot s’hi val i no tota pràctica d'atenció és alliberadora.
4. L'atenció és indispensable per estimar bé les altres.
I, esclar, el cultiu de l'atenció, com tot a la vida, no va sol. Tenir més o menys capacitat de calmar-nos, estar presents, sostenir la incomoditat, estar connectades amb el que està passant…, també condiciona la nostra capacitat d'estimar i cuidar bé les altres.
Posem sobre la taula el que totes sabem, ho vulguem admetre o no: per defecte, la nostra manera de relacionar-nos amb les persones estimades és esclavitzant: les carrega d'expectatives, de ressentiments o de desitjos que no els toca satisfer. O bé es manté en una indiferència distant que busca no ficar-se en embolics emocionals, no deixar-se esquitxar per la confusió i el patiment de l'altra persona.
Charlotte Joko Beck, mestra zen, considera que la meditació en calma mental és la clau cap a una forma d'estimar més realista i respectuosa. La capacitat d'estar presents i d'apreciar el que està passant és, segons ella, el mitjà que permet una veritable relació amb una altra persona. Proposa que aprenguem que “cada moment és absolut”, i que reconeguem que “els nostres problemes neixen quan supeditem el moment a una altra cosa, als nostres pensaments autocentrats, [...] al que jo vull” (Joko Beck, 1993). Portant aquestes idees a la vida, aquesta mestra comparteix generosament la seva experiència personal perquè qualsevol pugui entendre que els beneficis de la disciplina meditativa van més enllà d'una mateixa:
La pràctica és necessària per a mi també. Suposem que espero que la meva filla em visiti per Nadal i em truca per dir-me que no vindrà. La pràctica m'ajuda a seguir estimant-la en lloc d'enfadar-m’hi perquè no fa el que vull. Amb la pràctica, puc estimar-la més plenament. Sense pràctica, simplement seria una àvia solitària i rondinaire. En cert sentit, l'amor és simplement atenció, consciència. Quan mantinc la consciència, puc ensenyar bé, la qual cosa és una forma d'amor; puc posar menys expectatives en els altres i servir-los millor; quan torni a veure la meva filla, no he de portar vells ressentiments a la trobada i la puc veure amb ulls nous. Així que la prioritat està aquí i ara.
Aquesta prioritat en l’aquí i ara podria assemblar-se a l'"atenció nua" que desmentíem fa poques línies. Però no ens confonguem: Beck elogia l'atenció perquè ja està compromesa amb l'exercici d'estimar les altres i alleujar el patiment. Com a budista mahayana, entén que la pràctica fructifica a través del servei i que no em puc alliberar dels meus enganys i hàbits només pensant en mi. Com dèiem, l'atenció mostra tot el seu potencial de la mà de la preocupació per les altres i de l'intent de comprensió. I, per sort, són companyes properes: per poc que intentem aturar-nos i desaccelerar-nos, la tendresa i la voluntat d’orientar-nos tindran espai on treure el cap.
Bibliografia:
Fagundo Morales, B. (2025). TEDxManresa. Recuperat de https://www.tedxmanresa.com/
Thanissaro Bhikkhu. (2010). Food for Awakening: The Role of Appropriate Attention. Recuperat de https://arc.net/l/quote/znzseenw
Wallace, B. A. (2006). The Attention Revolution: Unlocking the Power of the Focused Mind. Boston: Wisdom Publications.
Beck, C. J. (1993). Attention Means Attention. Tricycle: The Buddhist Review. Recuperat de https://tricycle.org/magazine/attention-means-attention/
Kommentare