En la línia de l'article anterior, posarem sobre la taula el context des del qual el budisme donà a llum el mindfulness per desmarcar-nos de les formes d'autoajuda que utilitzen les eines d'aquesta tradició mil·lenària no només sense citar-la, sinó desarrelar-les de la seva inspiració: la comprensió del patiment com a imperatiu ineluctable de la nostra situació.
En aquest cas, el nostre aliat principal ja no serà Eudald Espluga –un company valuosíssim pel que fa a la lectura crítica del mindfulness actual–, sinó l'Alan Wallace, una veu molt present en les nostres reflexions pel seu coneixement i experiència profundes en la tradició del budisme tibetà i, especialment, en la tècnica de shamatha, “calma mental” o “mindfulness”.
Com esperem haver explicat amb claredat a l'article anterior, una de les trampes de les teràpies que prescriuen la meditació en calma mental a tort i a dret consisteix a presentar-la com una eina asèptica, descontextualitzada, que no qüestiona res de la nostra situació i de les dinàmiques de patiment que patim i perpetuem. Així, la meditació en calma mental es concep com una innòcua “dosi de relaxació” per a un subjecte incomprensiblement hiperestressat, o com a noves qualitats personals que l'individu suma al seu currículum o a la llista de propòsits de “millor empleat” o “millor persona” .
Wallace també constata amb certa perplexitat aquesta comprensió "neutra" de l'atenció plena tant dins com fora dels discursos budistes, i la contrasta amb les ensenyances bàsiques d'aquesta tradició, especialment amb el "Sutra dels quatre fonaments de l'atenció", en què el Buda Shakyamuni va exposar aquesta eina meditativa a la seva comunitat monàstica. Vegem quines són les seves troballes.
El franctirador atent: una imatge val més que…
Un franctirador amagat entre l'herba, que està esperant per disparar el seu enemic, podria estar silenciosament conscient de qualsevol cosa que sorgeixi a cada moment. Però com que està decidit a matar, està practicant atenció plena incorrecta. De fet, el que està practicant és una atenció nua sense un component ètic.
Aquest fragment recull algunes de les diferències claus entre l'atenció presentada com a eina neutra i l'atenció cultivada en el budisme, com és el caràcter crucial de la intenció i la reflexió ètica pròpies de la pràctica de la meditació budista.
A aquest fragment segueix la indicació que a sati (atenció plena) l'acompanya sempre sampajanna (comprensió clara), i que és “només quan aquestes dues treballen juntes que l'atenció plena correcta pot dur a terme el seu propòsit.” Però ¿quin és el propòsit de sati? ¿Quina comprensió l'acompanya? Què és l’atenció quan no és atenció plena? Fem l'esforç de definició que completi la imatge tan clara del franctirador mindful.
Atenció nua vs atenció plena
En les mateixes escriptures budistes trobem la distinció entre “atenció nua” i “atenció plena”. L'atenció nua és, per a aquesta tradició, "la fase inicial en el desenvolupament meditatiu de l'atenció plena", i descriu adequadament un estat de ment enfocat en un objecte, compatible tant amb l'atenció del franctirador com amb la meditació que es practica com a antídot a l'insomni, a l'estrès o a certs trastorns psicològics o fisiològics. Així doncs, la versió més superficial i estesa de la calma mental, sota lemes com “només ser en el present”, es correspon a aquest estat de ment que rebaixa l'agitació mental i enfoca l'atenció.
Però per a Wallace –així com per a qualsevol que conegui les aplicacions pervertides d'aquest entrenament mental–, el problema és equiparar l'atenció nua i l'atenció plena, ja que:
Quan l'atenció plena s'iguala a l'atenció nua, ens pot portar amb facilitat a la idea equivocada que cultivar l'atenció plena no té res a veure amb l'ètica o amb el cultiu d'estats mentals saludables i amb atenuar els estats malsans. Res no podria estar més lluny de la veritat.
Per contra, sati es defineix com la capacitat mental de “no oblidar”; és a dir, de recordar o mantenir present en la ment una cosa passada –com, per exemple, una promesa o la respiració - alguna cosa futura - com una idea inspiradora o un propòsit– i, així, escollir de manera infrangible quins objectes ocupen la nostra experiència present . En definitiva, l'atenció plena es caracteritza per una continuïtat de l'atenció, no pas per ser un mer mirall del que sigui que aparegui a la ment, sinó per enfortir la capacitat de direccionar-la. I, ens hem de preguntar, ¿quina direcció orienta l'atenció plena? Justament això no prové del propi entrenament de l’atenció, sinó de la reflexió ètica i filosòfica.
Sota un criteri ètic i una mirada sàvia
Recuperant l'article anterior, tota iniciativa humana interessant surt del reconeixement del patiment i del compromís per alleujar-lo. En aquest sentit, l'entrenament de l'atenció està totalment interessat en l'alliberament del dolor que trobem en nosaltres i en les altres.
Per tant, la ment atenta que estem cultivant es consagra a entendre les dinàmiques de patiment mitjançant l'observació del cos, de la ment, de les emocions, de les relacions i d'altres. Així, doncs, l'atenció dirigida al servei d'aquesta empresa permet potenciar aquells hàbits que redueixen el patiment i esgotar per inanició els que el reforcen. En cooperació amb la capacitat introspectiva, l'atenció plena té com a funció discernir els pensaments, discursos, emocions que apareixen a la nostra ment i ser capaç d'identificar quins volem promoure i quins preferim evitar; en altres paraules, quins alimenten el dolor, el menyspreu, la inseguretat, l'angoixa o l'enuig cap a nosaltres mateixes o cap a les altres, i quins ens donen dosis de tranquil·litat, confiança, claredat i amabilitat. Aquí rau el poder revolucionari de la meditació: ¡que és que realment ens pot canviar! L'atenció nua, en canvi, sosté el que sigui que aparegui a la nostra experiència sense cap mena d'intervenció crítica, de reeducació, de comprensió profunda. I, encara que la capacitat de no reaccionar davant del que ens passa és imprescindible per guanyar comprensió i poder canviar allò que ens sembli convenient, limitar-se a no fer res no és suficient.
Per això a les budistes no ens interessa una atenció nua o neutra, sinó ben armada. De fet, sati s'equipara sovint amb una protecció de la ment. Buddhaghosa, per exemple, compara l'atenció plena amb “un pal fixat al seu objecte” i “un guardià que protegeix les portes de la percepció”. I a aquesta tasca es consagren tant les meditacions més enfocades en samatha com les més pròpies de vipassana. Tot i la impossibilitat de practicar-les per separat, és cert que certes tècniques estan dissenyades especialment per afinar la ment i, així, convertir-la en un instrument estable, despert, vívid, ampli i relaxat; per tal que aquestes qualitats s'apliquin a vipassana, l'observació de les nostres vivències que ens permet comprendre-les i desfer, des de l'experiència directa, els nostres enganys i moure'ns en el món des d'una base profundament realista i compromesa amb alleujar el patiment.
En definitiva, la manera més evident de contrarestar aquesta deriva mandrosa de refugiar-nos en l'atenció nua implica involucrar-se en totes les dimensions de l'entrenament mental. D'aquí que l'ensenyament del Buda es presentés com un entrenament triple (conegut com “les tres cistelles” o “Tripitaka”) basat en l'ètica, l'equilibri mental o meditació i l'estudi o la saviesa. Totes aquestes dimensions mantenen una ininterrompuda complicitat per al seu correcte funcionament. A hores d'ara, potser ens sembla evident que cap propòsit noble; cap veritat que es resisteix a comprar un discurs autocomplaent, derrotista o còmplice de l'opressió; cap compromís moral, es poden mantenir si ens tomba l'agitació mental, la letargia o l'avorriment.
En poques paraules: no tot el que brilla és or
Diguem-ho sense embuts: si tant dins com fora dels discursos budistes constatem un predomini de l'atenció nua, i una millor recepció d'aquesta comprensió descafeïnada de la meditació, ¡és perquè no problematitza cap dels nostres supòsits individualistes, consumistes, egocèntrics, victimistes o autocomplaents! No estem davant d'un simple problema terminològic:
És molt més que un problema de semàntica. En el català d’ús comú, el terme atenció plena simplement significa estar conscient o atent. Sati té una connotació molt més rica, […] Si no, la meditació budista es converteix ràpidament en una mena de mentalitat de “estar aquí ara”, en què es perd l'extraordinària profunditat i riquesa de les tradicions meditatives budistes.
La qüestió és i serà sempre quina intenció ens mou: siguem persones amb un alt grau d'atenció, amb recursos econòmics, amb habilitats retòriques, amb do de gents, amb coratge, la pregunta és: ¿a què les posem al servei? I Wallace respon:
Tot depèn de la nostra visió i intenció respecte a la meditació. Si el que realment volem és una mena de teràpia meditativa que ens ajudi a alleujar l'estrès, resoldre problemes psicològics personals i portar una vida més equilibrada, no necessitem mestres de meditació altament qualificats. Però en el cas que ens posem unes metes més elevades [...], aleshores hem de confiar en aquells que s'han entrenat professionalment durant anys en la teoria i la pràctica de la meditació.
Si a algú la convenç seguir utilitzant el mindfulness per relaxar-se, per anestesiar-se, per continuar amb la seva vida sense qüestionar-se res i rebaixant les afliccions que se li desperten, endavant.
Però per a algú que estigui concernida, com ho està el budisme, per eradicar el patiment i tota idea, creença, dinàmica que ens fa patir i que ens fa perpetradores del dolor, l'atenció nua, estar present sense reflexió ètica ni intent de comprendre millor la nostra situació, no té cap mena d'interès. Si això és el que estàs practicant, no estàs practicant bé.
***
Aquest article és la continuació d'un altre; si vols llegir l'anterior, fes clic aquí.
Bibliografia:
Lama Ngawang Norbu, Ensenyances del Curs de Meditació de Casa Virupa.
Alan Wallace, “Un equilibrio atento”. (Traduït por Casa Virupa)
Comments