top of page

Arrancar males herbes o l’entrenament mental en acció

Fa tot just una setmana va acabar el retir de samatha i d’ensenyances sobre upaya de primavera, l’intensiu de pràctica i d’estudi que fem cada any aprofitant les vacances de setmana santa. Un cop més, Casa Virupa ha fet gala de ser un espai òptim al servei de les nostres petites experiències d’una mica més d’espai, una mica més de claredat i una mica més d’amabilitat. En tot cas, es pot compartir ben poc, d’un retir. I, a més, tampoc és aquest el nostre objectiu. En canvi, voldríem fer una cosa menys ambiciosa: parlar-vos de les plantes de l’hort i del que ens ensenyen sobre la pràctica.



Fer servir la metàfora de la feina al camp per parlar del cultiu mental no és gens original. Fins i tot ens atreviríem a dir que és una de les imatges més comunes que ens regala la nostra tradició, amb tot el seu arsenal didàctic. No és estrany pel seu context d’aparició: una societat bàsicament rural que ha plagat els textos del cànon pali de referències a camperols, pastors de búfals i artesans, a part de les mencions més esperables a renunciants i ascetes. Tant és així que explicar una de les ensenyances centrals del budisme, el karma, a través del símil de la sembra i la collita, no sorprèn a ningú. Ni tan sols ens adonem que s’estigui fent servir una metàfora, sinó que ens sembla que el karma s’explica així: recollim el que plantem, i el patiment o l’alliberació són el fruit de les nostres accions. Llegim al Dhammapala:


Puedes conocer que la acción que has realizado

no es buena cuando ella es causa de remordimiento

y cuyo fruto produce lágrimas

de dolor.

A su vez, se conoce que la acción realizada

es buena cuando uno no se arrepiente

después de haberla hecho y cuyo fruto es la

felicidad y la paz de la mente.

La mala acción aparenta ser una verdadera

miel mientras el mal que habita en ella aún

no ha madurado; pero, en cuanto produce sus

amargos frutos, el dolor comienza.


Sense cap pretensió de ser originals, reprendem aquest símil un cop més. Aquesta vegada, per pensar els dos gestos que, sovint, expliquen el que ha d’aplicar una practicant per madurar: visió i mètode.

Quan vam arribar a l’hort en silenci, l’Eli ens va dir, amb una serenor irrecusable: “Aquestes plantes d’aquí són faves. Tot el que no sigui això, arranqueu-ho i deixeu-ho al mateix lloc on ho heu trobat”. I aquí comença el karmaioga, amb una significació simbòlica riquíssima. Aquesta instrucció tan senzilla consistia en distingir entre les bones i les males herbes. Portant-la a l’entrenament mental, el mateix gest defineix la capacitat de discerniment, que sap diferenciar allò que ens interessa potenciar i allò que, per provocar més patiment i confusió en una mateixa i en la resta, volem que minvi. Per això mateix, li llegim al Buda:


La mala hierba es una plaga para los

campos, del mismo modo que el odio es una

plaga para el ser humano. Por ello, la ofrenda

que se hace a aquellos que se han liberado del

odio rinde abundantes y benéficos frutos.


En les típiques fórmules repetitives que conformen tots els sutres, un recurs tan propi de les tradicions orals, el Buda aplica la mateixa comparació de les males herbes a altres afliccions a més de l’aversió, com ara el desig o l’engany. Més enllà d’aquesta citació, ens interessa observar la capacitat de discerniment des d’una experiència tan bàsica com distingir la planta sembrada d’una mala herba, per diferenciar el que ens convé del que no; el que el budisme anomena també “saviesa relativa” (sherab en tibetà). En la nostra tradició occidental, aquesta habilitat ha rebut altres noms, com ara “criteri” (en el filòsof Jaume Balmes) o “judici” (en la tercera Crítica d’Immanuel Kant). Malgrat els pensaments a què fem referència s’allunyen en molts aspectes del Dharma, comparteixen una apreciació especial d’una habilitat tan rara, molt més valuosa que no pas l’aplicació matemàtica d’un model ideal a la realitat. El criteri, el judici o la saviesa relativa són, en canvi, altament sensibles a les circumstàncies, són el que veritablement ens orienta en les nostres vides, perquè el que ens convé ara potser no és el que ens convindrà d’aquí a un temps; així com les ortigues acostumen a ser males herbes, però bé que les colliré si en vull fer una sopa deliciosa en homenatge a Milarepa.


Milarepa subsistió solo a base de hoja de ortigas: de ahí que se le represente verdoso

A mesura que aquesta saviesa madura, no es limitarà a desestimar unes plantes i cuidar-ne d’altres, sinó que serà capaç de reconèixer el potencial en tota herba. Però no per menjar-les totes: també les que arrancàvem i deixàvem allí mateix desenvoluparien una funció benèfica per aquelles que creixerien amb més força. De la mateixa manera, el treball amb les tendències més arrelades implica saber-les manegar, ens ensenya a reconèixer-les, a no abandonar el camp quan apareixen, a fer-nos més humils respecte al que som, a valorar els fruits virtuosos per contrast amb aquells menys desitjables… Tant és així que, a mesura que millora el nostre paladar de practicants, en veure una mala herba, veurem directament el fruit de l’entrenament, veurem l’oportunitat de transformació i el reforç de la virtut. Vet aquí una idea molt pròpia del budisme, especialment del budisme vajrayana, que es construeix sobre l’aspiració, la certesa i la pràctica d’incloure tota l’experiència en el camí, de tal manera que res sigui un obstacle per al despertar. La via del tantra s’esmerça en fer-nos entendre que la nostra situació present no està gaire lluny d’una experiència alliberada, sinó que n’és la condició. Així ens ho explica un dels seus representants més estimats a casa nostra, Chögyam Trungpa Rinpoche. En les seves paraules, “sin respetar el samsara, el mundo de la confusión, uno probablemente no podrá descubrir el estado despierto de la mente, el nirvana. Porque el samara es la entrada, es el vehículo para llegar al nirvana”. I, en la major part d’un capítol sense desperdici que s’anomena, justament, “El abono de la experiencia y el campo de la bodhi”, Trungpa Rinpoche desplega aquesta idea central amb la mateixa imatge que ens ocupa a nosaltres:


dice el Buda, los inexpertos separarán lo limpio de lo sucio y tratarán de tirar el samsara y de buscar el nirvana, pero los bodhisattvas expertos no tirarán el deseo y las pasiones y todo lo demás, sino que primero lo juntarán todo. Es decir, primero habría que reconocer y admitir todo eso, estudiarlo y llevarlo a la realización [...] es la única manera de empezar. Después las esparcirá [todas esas cosas negativas] por el campo de la bodhi [...] los esparcirá utilizándolos como abono. A partir de esas cosas sucias se origina el nacimiento de la semilla que es la realización.


Però potser el més revelador per a persones amb una tendència a sobreintel·lectualitzar, a apreciar les metàfores i les astúcies retòriques del Dharma, però amb menys inclinació a aplicar-lo, a agafar l’arada i enfonsar-la en una ment assalvatjada, és el paper indispensable del mètode.

Tornant a l’hort, una ja havia començat a treballar, ja havia romantitzat la tasca de tocar la terra, ja l’havia farcida de símils dhàrmics, ja s’havia adonat que allò també era una distracció i havia tornat unes quantes vegades a les plantes minúscules que s’aplegaven sota la manguera del rec i al voltant de les tiges de les plantes sembrades, i les seguia arrancant amb les ungles cada cop més negres de terra humida. Aleshores, es presentaren l’avorriment, el cansanci i la mandra. Amb entendre la instrucció no n’hi havia prou: havia arribat l’hora del mètode.

¿I què vol dir, el mètode? Fer, aplicar, concretar, comprometre’s, tornar a l’objecte d’atenció, perseverar, mantenir-se, afermar, consolidar, sostenir, complir, guardar, repetir… Podríem seguir, però segurament ja ens n’hem fet una idea. No en va, el primer obstacle de l’entrenament mental és la mandra, i el primer antídot, fer. Fer malgrat la mandra. Fer contra la mandra. Fer per sobre de la mandra. Fer independentment de la mandra. I, finalment, fer amb goig, sense mandra, perquè, amb prou paciència - que evidentment forma part del mètode-, podrem degustar els fruits que maduren un temps després de la sembra, o un temps després d’haver netejat el camp.

És imperatiu lloar el paper del mètode, i encara més en un text on es teoritza sobre el Dharma. Amb tot, l’experiència a l’hort ens ensenyava també que només aplicar el mètode coixeja. Així que una escollia enfocar-se en arrancar herbes sense atendre les temptacions del fantasieg i la literatura, amb aquella energia un pèl dura que sorgeix de voler guanyar terreny a les resistències, la tasca esdevenia mecànica, l’ànim es ressecava i l’atenció s’esmussava en un automatisme obstinat que havia perdut de vista que el gest anava, per sobre de tot, d’entrenar una atenció equilibrada i joiosa.

Ja que hem establert ponts amb la filosofia d’aquí, recorrerem a una imatge clàssica del pensament occidental per expressar en altres paraules una de les troballes més belles del Dharma. Immanuel Kant, per extrema que fos l’abstracció de la seva filosofia transcendental, va veure molt bé la relació interdependent entre els conceptes i les experiències a què feien referència. I, amb ell, diem de nou que el mètode sense visió és cec: una tossuderia que tot ho arranca, que perd la frescor i la sensibilitat pròpies d’un criteri despert, que corseca l’entusiasme. I, així mateix, el discerniment sense mètode és buit: xerrameca, retòrica sofisticada, el pitjor de la filosofia que dona l’esquena a la vida.

Per molts anys més, doncs, de contacte savi amb la terra i de cultiu enèrgic de les nostres ments perquè tothom pugui degustar els fruits del Dharma.


Bibliografia:

  • Buda Shakyamuni (2022). Dhammapala. Buenos Aires: Hastinapura.

  • Trungpa Rinpoche, Chögyam (2012). Meditación en la acción. Barcelona: Kairós.

29 views0 comments
bottom of page