top of page
Writer's pictureCasa Virupa

Seure a meditar: una pràctica, no un discurs


És sincerament estrany reivindicar la necessitat de silenci parlant o, en aquest cas, escrivint, ho reconec. Des del principi, aquest text és un frau, perquè no fa allò que predica. Assumint aquesta incoherència d'entrada, veurem si podem treure algun profit d'aquest exercici paradoxal, que almenys donarà veu a mestres que diagnostiquen aquest mal pandèmic entre les practicants d'avui dia.


La reflexió pren forma gràcies a la lectura d'un fragment del llibre Na para ser feliz, en què Dzongsar Khyentse Rinpoche posa la seva agudesa al servei de l'exercici paradigmàtic del Dharma: desenganyar-se. La seva diana som, esclar, les budistes, les que descansem en considerar-nos practicants compromeses amb l'estudi, la contemplació i la meditació de l'ensenyança del Buda. Una de les maneres més explícites de demostrar el nostre interès és fer preguntes a la mestra. Tot i això, des de la seva llarga experiència com a receptor de milers de preguntes d'estudiants aparentment compromeses, Rinpoche diagnostica en aquest hàbit una greu forma de procrastinació, una excusa sofisticada per endarrerir el moment de concretar la pràctica, d'aplicar:


Els practicants moderns senten la necessitat de plantejar preguntes cada cop més detallades, però en realitat no és necessari, especialment perquè la immensa majoria dels anomenats problemes que se'ls plantegen als practicants amb prou feines són problemes en absolut. [...] La raó principal per la qual rebem ensenyances és primer contemplar-les i després posar-les en pràctica. [...] Avui dia, però, fer moltes preguntes s'ha convertit en una altra forma una mica sofisticada de ganduleria. És com si volguessis que un altre ho fes tot per tu.


Aquesta punyent observació recull un dels missatges transversals del llibre, que és que sovint ens enredem massa amb les teories i els conceptes; és a dir, a la recerca de certeses abans de començar a practicar. Per a Rinpoche, aquesta excusa en forma d'extrema precaució obstaculitza l'única pràctica autèntica possible, que no és altra que jugar amb les cartes que tenim: amb els nostres dubtes, les nostres febleses i malaptesa, per familiaritzar-nos-hi i fer-les madurar.


Sovint els dic als practicants, en especial als novells, que ningú no pot aprendre tot el que cal saber [...] i llavors començar a practicar. [...] Cap estudiant de llengua s’imagina que pot aprendre el vocabulario i la gramàtica completes d’un nou idioma d’un cop, per després immediatament parlar-lo a la perfecció. [...] La pràctica del darma segueix un patró similar. I la major part del que aprenem prové dels errors que vam cometre mentre practicàvem.


Aquesta insistènciaa despullar la pràctica de totes les seves imitacions artificioses, a revisar la motivació que s'amaga després de la seva aparent decència, és un dels trets indiscutibles del Dharma en acció, del Dharma com a proposta pràctica, com a entrenament mental, com a reeducació en el si de la comunitat de mestres i deixebles. Però aquest exercici impagable de desenmarcarament no es podrà donar si no permetem que comenci la funció i, sovint, les profundes disquisicions entre deixebles i mestres o, directament, dins dels caps de deixebles a qui els sobren llibres i els manquen certeses com per exposar-se davant d'una mestra, són pesos que no permeten que s'aixequi el teló.


És exactament la mateixa insistència de què no es pot escapar ningú que s'exposi a les ensenyances del Lama Norbu, mestre resident de Casa Virupa. Tant a la sala de meditació com, encara més, en el seu acompanyament i en el dia a dia compartit amb ell, s'esforça a fer-nos entendre des de tots angles possibles que la practicant és sempre, sempre, una aprenent, un intent. Algú que s'atreveix a caminar sense tenir totes les respostes i certeses, que se sap incompleta o en camí i, justament per això, àvida d'aprendre. En altres paraules, deia fa pocs dies que algú que es creu que ha entès de què va el Dharma, que ja té una posició respectable, és un “fracàs” com a practicant.


Des d'aquesta reflexió, no sorprèn, doncs, que Dzongsar Khyentse Rinpoche digui que hi ha molt poques practicants de Dharma, que la majoria som curioses o estudioses del Dharma que mantenim, però, l'obsessió per afirmar-nos, per ser algú, per ser reconegudes, per tenir un bon lloc i per evitar qualsevol ensurt que fes trontollar les múltiples màscares que ens pengen per tot arreu i no ens permeten fer ni un pas:


La majoria de nosaltres, però, no som pas practicants del darma. Potser siguem estudiants del darma que s'interessen i se senten inspirats per ell, però ser un practicant del darma és una altra cosa. Un practicant pot veure tant la futilitat dels vuit darmes mundans com fer l'esforç heroic summament difícil, si no impossible, de renunciar-hi.


¿Això implica que ser una autèntica practicant és incompatible amb fer preguntes, amb estudiar, amb compartir els nostres dubtes amb les mestres? Rotundament no. Però sí que implica una relació justa, prudent, amb la paraula. Algú que sap que mentre no practica augmenta el patiment al món i en si mateixa, no voldrà perdre el temps en discussions estètiques amb la seva instructora ni endarrerir l'aplicació dels seus consells fins a tenir una certesa tan sòlida com impossible. Les seves preguntes, la seva relació amb la paraula, es mouran pel que Jigme Khyentse Rinpoche descriu com la condició essencial per a la pràctica: la set. Set de Dharma, set d'obrir el cor compassivament als altres, set de comprendre millor i així desenredar els enganys que ens fan patir i causar patiment. Per a aquesta practicant, ¿quin pot ser l'atractiu de parlar en lloc de practicar?


Però si tants mestres insisteixen en aquest mal, no és per pura casualitat. És probable que sigui una dolència especialment perillosa a les nostres societats, en què poques persones estan familiaritzades amb el budisme. Passa que, havent rebut ben poques ensenyances, ens convertim en portaveus del Dharma i, així, correm el risc de creure que, com ho podem explicar, ja ens ho sabem. Es tracta del perill aterridor que la xerrameca mental amb terminologia budista substitueixi l'acte íntim de, entre tota la confusió, recuperar les instruccions i transformar la nostra ment amb alegria; i no assentar-nos mai, mai, en creure que ja ho tenim.


Aquesta set, aquesta ment de principiant, aquesta tossuda humilitat és el que, en paraules de Juan Arnau, caracteritza la figura de la bodhisattva: aquella que mai no s'atura, esperonada per la motivació infinita de la bodhichitta, el desig de desenmarcarar-nos completament per poder posar tota la nostra virtut, la nostra lucidesa, la nostra amabilitat, la nostra habilitat, al servei de tots els éssers sofrents:


el bodhisattva renuncia a entrar al nirvana i s'estableix al samsara per rescatar els éssers que hi pateixen. És un altruisme perfecte o ideal perquè, atès que els éssers de l'univers són infinits, la tasca de salvar-los a tots mai no arribarà a la seva conclusió. [...] L'essència de la persona rau en allò que li falta. No estem acabats ni som éssers complets. El que ens falta s'entreveu doncs a l'horitzó i cap a allà ens dirigim. Passió de futur i vot de bodhisattva convergeixen en aquesta perspectiva.


El Lama Norbu indicava fa pocs dies un símptoma d'haver deixat anar l'actitud d'aprenent: la pèrdua d'entusiasme. La relació amb el Dharma, l'admiració a les referents, la vigilància introspectiva cap a la nostra pròpia ment: tot llangueix. Esclar, ¡que trist seria que realment ho haguéssim entès, si tot el que podem aconseguir és efectivament el que ja tenim! Recordem, doncs, aquesta pista, i la propera vegada que ens sentim desanimades, en comptes de llepar-nos les ferides del desconcert i el desànim - els mals menys desconcertant o originals dels nostres temps -, preguntem-nos: ¿en quin moment ens hem despistat pensant que ja ho teníem i frustrant-nos després en constatar que no era així? La bona notícia és que fins i tot aquesta frustració ximpleta té cabuda en el camí, si recordem que el camí és justament per a les que estem aprenent a recorre’l.



Si t'interessa la meditació i vols integrar-la en el teu dia a dia, informa't sobre el nostre curs de meditació setmanal a Barcelona i curs de meditació online.


Bibliografia:

  • Arnau, Juan (2013). La palabra frente al vacío. Filosogía de Nagarjuna. México: Fondo de cultura económica.

  • Khyentse Rinpoche, Dzongsar (2014). No para ser feliz. Una guía para las llamadas prácticas preliminares. Alicante: Ediciones Dharma.

  • Khyentse Rinpoche, Jigme; Enseñanzas en Casa Virupa, octubre 2018.


22 views0 comments

Recent Posts

See All

Comments


bottom of page